Tothom a Taula!

Todos  a la Mesa!

El Sistema de Protecció (SP) del infants i dels adolescents de Catalunya manté que l’objectiu del seu acolliment quan son declarats en situació de desemparament és oferir temporalment al nen un entorn segur i saludable, mentre es diagnostica (si no està diagnosticat encara) el problema familiar i es tracta de reparar-lo o reconduir-lo fins que la família es pugui tornar a fer càrrec amb garanties de la cura dels seus fills.

alberto
Guia sobre l’Acolliment Familiar ICAA

No obstant , la realitat és que només en un 10% dels casos es produeix el desitjable retorn. En la major part d’ells, perquè la mesura va resultar ser excessivament preventiva i el temps va demostrar que era innecessària. Fins on arriba el meu coneixement, molt pocs retorns són fruit d’una intervenció amb la família. Encara més, alguns terapeutes familiars han manifestat el seu desacord quan s’ha pres una decisió de no retorn sense tenir en compte els progressos realitzats per la família d’origen.

Podem entendre que les dificultats siguin enormes en alguns casos i que el temps corre en contra del nen, o que el retorn impliqui una proximitat amb l’agressor, i els professionals no vulguin assumir el risc inherent, però , en un 90% dels casos que impliquen uns 7.000 menors a Catalunya?

En aquelles ocasions en què les famílies acollidores ens hem ofert a conèixer i col.laborar  amb la família biològica, els tècnics no ho han considerat factible amb l’argument de la perillositat que comporta el seu desacord amb la retirada dels seus fills. Si aquesta raó no és suficient, es deixen caure les etiquetes: és depressiva, és bipolar, és alcòholica, és drogoaddicta, ha desaparegut, no tenen ni ofici ni benefici…..

Tot i això, falta la veu  d’aquestes famílies per tenir tots els punts de vista. Casualment, vaig conèixer una d’aquestes mares biològiques, trobada que vaig referir en el aquest blog. Li havia estat retirat el seu fill poques hores després de néixer i el va recuperar vuit mesos després. No va conèixer la família acollidora fins al setè mes, moment en què es va començar a tranquil·litzar……i a funcionar. Actualment i al marge del SP, les dues famílies estan en contacte i els acollidors segueixen oferint-li suport a aquesta mare.

La manca de transparència (els acollidors mai sabem exactament les circumstàncies del maltractament, més enllà del que és genèric (abús sexual, maltractament físic o negligència)) dóna lloc a dubtes i a conjectures que tendeixen a situar-se en dos pols oposats, extrems i maliciosos per igual:

1) si els tècnics han pres aquesta o una altra decisió, confiarem acríticament en ells. “Doctores tiene la iglesia”, o

2) el sistema és un “lleva nens” amb els quals satisfà diferents interessos, entre ells els de la pròpia institució com a tal.

En pro dels nens i de les seves famílies, de les famílies acollidores i dels professionals que honestament intenten fer la seva feina el millor possible , cal acabar amb tant d’obscurantisme, enderrocar els murs perquè arribi a tots la llum de la informació ( i de la formació)…….i el caliu de l’acompanyament.

Al llarg dels onze anys que porto en contacte amb el SP no havia vist encara una proposta clara d’intervenció en la que la família biològica fos considerada un recurs vàlid i valuós.

El psicòleg i expert en acolliment i adopcció, Alberto Rodríguez, en el seu article «Diseñando la mesa del cambio.¿Qué tipo de intervención es más eficaz en la reparación de daños por desprotección infantil?» , exposa una novedosa proposta que redefineix a tots els actors implicats en la protecció del infant una vegada que aquest ha estat tutelat per l’Administració. Per això, utilitza la metàfora d’una taula de planificació i seguiment en la que hi seguin tots:

la família biològica, en tant que el reconeixement del dany generat desculpabilitza al infant i en facilita la reparació, alhora que la dignifica, passant de sentir-se acusada a conscient de les conseqüències de la seva manera de fer.

els acollidors, en tant que han de bregar amb les manifestacions d’aquest dany, alhora que intenten construir un vincle relacional amb l’infant acollit.

els professionals, en tant que la solució no la tenen ells sinó les famílies, canviant les seves dinàmiques relacionals. La seva funció seria la de “ajudar a que els sistemes familiars es reorganitzin i busquin solucions compartides”.

 Es tracta d‟una proposta genèrica, d’un model d‟intervenció. Òbviament, el model haurà de ser ajustat a les particularitats de cada infant i de cada família. En qualsevol cas: Benvingut!

Todos a la mesa!

El Sistema de Protección (SP)  de los niños y adolescentes de Catalunya, mantiene que el objetivo del acogimiento, después de haber sido declarados en situación de desamparo, es el de ofrecer temporalmente al menor un entorno seguro y saludable, mientras se diagnostica (si no está ya diagnosticado) el problema familiar y se trata de repararlo o de reconducirlo hasta que pueda volver a hacerse cargo con garantías de la crianza de sus hijos.

alberto
Guia sobre l’Acolliment Familiar ICAA

Sin embargo, la realidad es que sólo en un 10% de los casos se produce el deseable retorno. En la mayor parte de ellos, porque la medida resultó ser excesiva y el tiempo demostró que era innecesaria. Hasta donde alcanza mi conocimiento, muy pocos retornos son fruto de una intervención con la familia. Es más, algunos terapeutas familiares han mostrado su desacuerdo cuando se ha tomado una decisión de no retorno sin tener en cuenta los progresos realizados por la familia de origen.

Podemos entender que las dificultades sean enormes en algunos casos y que el tiempo corre en contra del niño, o que el retorno implique una cercanía con el agresor, y los profesionales no quieran asumir el riesgo inherente, pero ¿en un 90% de los casos que implican a unos 7.000 menores en Catalunya?

En aquellas ocasiones en las que las familias acogedoras nos hemos ofrecido a conocer y a colaborar con la familia biológica, los técnicos no lo han considerado factible con el argumento de la peligrosidad que conlleva su desacuerdo con la retirada de sus hijos. Si esta razón no es suficiente, se dejan caer las etiquetas: es depresiva, es bipolar, es alcohólica, es drogadicta, ha desaparecido, no tienen ni oficio ni beneficio.

Sin embargo, falta la voz de estas familias para tener todos los puntos de vista. Casualmente, conocí a una de estas madres biológicas. Le había sido retirado su hijo a las pocas horas de nacer y lo recuperó ocho meses después. No conoció a la familia acogedora hasta el séptimo mes, momento en el cual empezó a tranquilizarse……y a funcionar. En la actualidad y al margen del SP, las dos familias están en contacto y los acogedores siguen ofreciéndole su apoyo.

La falta de transparencia (los acogedores nunca sabemos exactamente las circunstancias del maltrato, más allá de lo genérico (abuso sexual, maltrato físico o negligencia)) da lugar a dudas y a conjeturas que tienden a situarse en dos polos opuestos, extremos y maliciosos por igual.

1) si los técnicos han tomado esta u otra decisión, vamos a confiar acríticamente en ellos, “Doctores tiene la Iglésia”, o

2) el sistema es un “quita niños” con los que satisface diferentes intereses, entre ellos los de la propia institución como tal.

En pro de los niños y de sus familias, de las familia acogedoras y de los profesionales que intentan hacer honestamente el mejor trabajo posible, se hace necesario acabar con tanto oscurantismo, derribar los muros para que llegue a todos la luz de la información ( y de la formación) ….y el calor del acompañamiento.

A lo largo de los once años que llevo en contacto con el SP no había visto una propuesta clara de intervención en la que la familia biológica fuera considerada un recurso válido y valioso.

Alberto Rodríguez, en su artículo:  «Diseñando la mesa del cambio.¿Qué tipo de intervención es más eficaz en la reparación de daños por desprotección infantil?» ,  expone una novedosa propuesta que redefine a todos los actores implicados en la protección del niño una vez ha sido tutelado por la Administración. Para ello utiliza la metáfora de una mesa de planificación y seguimiento en la que sentar a  todos ellos:

la familia biológica, en tanto que el reconocimiento del daño generado desculpabiliza al niño y facilita su reparación, a la vez que la dignifica, pasando de sentirse simplemente acusada a consciente de su modo de actuar.

los acogedores, en tanto que tienen que lidiar con las manifestaciones de este daño, al tiempo que tratan de construir un vínculo relacional con el niño acogido.

los profesionales, en tanto que la solución no la tienen ellos sino las familias, cambiando sus dinámicas relacionales. Su función sería la de “ayudar a que los sistemas familiares se reorganicen y busquen soluciones compartidas”.

Se trata de una propuesta genérica, de un modelo de intervención. Obviamente el modelo tendrá que ser ajustado a las particularidades de cada niño y de su familia. En cualquier caso: ¡Bienvenido el cambio!

Un pensament sobre “Tothom a Taula!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.