(versión en castellano a continuación)
Davant del cas de la família acollidora de Barcelona que ha aconseguit aturar el procés d’adopció de l’infant que tenien acollit, un grup de famílies acollidores i adoptives, i un psicòleg, expert en acolliment i adopció, hem adreçat una carta al Director de La Vanguardia.
“Que la administración haya cedido a la presión mediática, en el caso de la familia de Barcelona, y no a la del Síndic de Greuges, de las asociaciones de familias de acogida y adoptivas, y de profesionales del sistema de protección, que desde hace años reclaman un mayor rigor científico y jurídico en las resoluciones administrativas de cambio de familia de los niños acogidos, revela una falta de profesionalidad.
Para un niño/a es de vital importancia establecer, lo antes posible, un vínculo afectivo seguro y estable con sus cuidadores. De la calidad de este vínculo y de su continuidad depende su desarrollo emocional para llegar a ser un adulto confiado consigo mismo y con los demás.
El acogimiento familiar es una muy buena alternativa para los niños tutelados. Sin embargo, su fragmentación en acogimientos de urgencia, temporales, permanentes y pre-adoptivos, obliga a muchos de ellos a transitar entre diferentes familias hasta llegar a una situación legalmente estable, pero emocionalmente fragmentada. “
FIRMAS:
-Marta Llauradó Miravall, Familia acogedora.
-Javier Jesús Mugica Flores, Psicólogo especialista en acogimiento y adopción.
-Carmen Dourado Rodríguez . Trabajadora social y Familia acogedora
-Maria Teresa Flors Molines. Familia acogedora y adoptiva.
-Paula Mafé Flors. Psicóloga y familia de acogida y adoptiva.
-María José Romero Escribá. Familia acogedora y adoptiva
El mateix diari ha publicat un article de la Síndica de Greuges i una entrevista al director de l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) manifestant punts de vista diferents. Mentre la primera exigeix una adaptació de les mesures de protecció a les necessitats del nen/a, el segon advoca per tot el contrari: adaptar al nen/a als criteris administratius.
La decisió de l’administració de fer una excepció en aquest cas és discriminatòria per tants i tants infants petits que diuen «papa» i «mama» als seus acollidors amb qui han conviscut la major part de la seva curta vida i amb els qui també desitgen un «final feliç». Cap d’aquests infants vol marxar de la seva família d’acollida. Quan això passa, es sent lògica e incomprensiblement abandonat per uns pares que li deien que l’estimaven.
Així mateix, el caràcter excepcional de la decisió és un greuge comparatiu per a aquells acollidors d’urgència que davant d’una situació similar ( l’administració reconeix que els acolliments d’urgència tenen una durada mitjana de 16 mesos, entre 3 mesos i 4 anys) s’han ofert per continuar amb la criança d’aquests nens, rebent un NO com a resposta, argumentant tan sols la prioritat de les famílies en espera d’adopció.
Urgeix una reflexió conjunta sobre els criteris que cal tenir en compte en aquest tipus de decisions en el marc de la Convenció dels Drets de l’Infant que l’estat espanyol va ratificar fa més de trenta anys, i de les lleis estatals i autonòmiques que han de garantir el respecte d’aquests drets.
Una infancia fragmentada
Ante el caso de la familia acogedora de Barcelona que ha conseguido detener el proceso de adopción del niño que tenía acogido, un grupo de familias acogedoras y adoptivas, y un psicólogo experto en acogimiento y adopción, hemos dirigido la carta arriba expuesta al Director de La Vanguardia.
El mismo periódico ha publicado una artículo de la Síndica de Greuges y una entrevista al director del Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA) manifestando puntos de vista totalmente diferentes. Mientras la primera exige una adaptación de las medidas de protección a las necesidades del niño/a el segundo aboga por lo contrario: adaptar al niño/a a los criterios administrativos.
La decisión de la administración de hacer una excepción en este caso es discriminatoria para tantos y tantos niños/as pequeños que dicen «papá» y «mamá» a sus acogedores con quienes han convivido la mayor parte de su corta vida y con quienes también desean un “final feliz”. Ninguno de estos niños/as quiere irse de su familia de acogida. Cuando esto ocurre, se sienten lógica e incomprensiblemente abandonado por unos padres que le decían que le amaban.
Así mismo, el carácter excepcional de la decisión es una agravio comparativo para aquellos acogedores de urgencia que ante una situación similar (los acogimientos de urgencia tienen una duración media de 16 meses) se ofrecieron para continuar con la crianza de estos niños/as, recibiendo un NO como respuesta y argumentando sólo la prioridad de las familias en espera de adopción.
Urge una reflexión conjunta sobre los criterios a tener en cuenta en este tipo de decisiones en el marco de la Convención de los Derechos del Niño que el estado español ratificó hace más de treinta años, y de las leyes estatales y autonómicas que han de garantizar el respeto de estos derechos.
urgènciaidiagnòstic 
No estava al cas d’aquesta situació. Coincideixo en què cal, des de fa ja massa temps, una profunda reflexió, començant per la desmesurada durada de l’acolliment d’urgència i diagnòstic, una modalitat d’acollida tan qüestionada com necessària, si es fa bé i s’acompleixen els terminis i els objevctius. Proposo que aquesta reflexió parteixi del concepte de l’Interès Superior de l’Infant, i els criteris pera la seva determinació, -Observació General n. 14 de Comitè dels DRets dels Infants, de 2013-. tant pel que fa al millor d’entre els diversos interessos del propi infant afectat, com a la primordialilat del seu interès davant dels interessos d’altres persones implicades.
L’interès Superior de l’Infant és un Dret, un Principi i una Norma de Procediment. I malament anem si les administracions no ho tenen permanentment present i l’apliquen en totes les mesures i decisions que prenguin respecte d’un infant o grup d’infants.
Jordi Ripoll i T.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies, Jordi, pel teu comentari.
Fa poc vaig publicar un article al grup de Renovando desde dentro,
¿De que hablamos cuando hablamos del Interés Superior del Niño?
La Observació General número 14 es va publicar l’any 2013 i l’any 2015 la LOPJM va incorporar moltes de les seves recomanacions. L’article 2 d’aquesta Llei descriu la metodologia a seguir per identificar el millor i superior interès de l’infant, amb una serie de criteris, elements de ponderació i garanties processals.
Des de les hores, l’administració catalana, en les seves resolucions, no ha fet més que incumplir la Llei Orgànica. Continua referint-se al ISN de manera retòrica, buida de contingut.
Urgeix una reflexió conjunta (hi ha moviments en aquest sentit per part de l’ASEAF) , però no per definir criteris associats als drets dels infants, sino per interioritzarlos. De vegades penso que la política d’infància es preconvencional (anterior a la Convenció); encara no és ( o no vol ser) consequent amb els compromisos adquirits com Estat ratificant.
Et mantindré informat d’aquesta posible Taula de Reflexió i Consens.
M'agradaM'agrada
Gràcies, Marta, vaig llegir el teu article, bones reflexions!
El propi Comitè dels Drets dels Infants ja va fer públics els criteris i la metodologia per a avaluar i determinar l’ISI, i UNICEF en va fer un interessant resum especialment per als casos de protecció infantil. I el Tribunal Europeu de Drets Humans ha anat creant jurisprudència sobre el tema. (Tinc poques expectatives sobre l’aplicació legislativa espanyola, la veritat).
Molt recomanable el recull de ponències de les Jornades de la Universitat d’Aix-Marsella recollides a RÉGLIER, A-C, i SIFFREIN-BLANC, C., L’interès de l’Infant, mite o realitat?, publicat per l’Institut Universitaire Varenne al 2018.
Salutacions.
M'agradaM'agrada