De què parlem quan parlem de «l’interès superior de l’infant»? Més enllà de les paraules.

(Versión en castellano a continuación)

Acabo de publicar un article amb aquest títol al Blog de Renovando desde dentro i avui el comparteixo en el meu propi Blog. Per llegir l’article, feu clic en aquesta imatge.

Directa, com acollidora, o indirectament, reflexionant en els esmentats blogs, sempre m’he preguntat que dimonis vol dir «l’interès superior de l’infant», concepte que apareix a les disposicions legals i a totes les resolucions administratives i judicials que tenen a veure amb la protecció a la infància.

D’entrada, sembla un concepte suprem que, sense saber ben bé de que es parla o bé, si se sap , no s’explica, tanca la discussió sobre les decisions rellevants en els infants protegits, tutelats o no. «…..tenint en compte l’interès superior a l’infant. Punt.» «….més adequat per l’interès superior del infant. Punt». «…sempre que no sigui contrari a l’interès superior de l’infant. Punt»

En l’article, tracto d’aterrar «l’interès superior de l’infant» a la vida diària en els diferents àmbits en els que es desenvolupa la infància, ja sigui a la llar, a l’escola, al hospital o en el sistema de protecció. En tots aquests àmbits es prenen decisions sobre què és el que més li convé a l’infant davant d’unes determinades necessitats, que han de ser ateses en el moment actual (és per avui i no per demà), però pensant, alhora, en les implicacions futures de les possibles opcions.

Ara bé, què és el que més li convé? Cadascú de nosaltres, progenitors, acollidors o administració, pot pensar en un interès diferent per un mateix infant en funció dels criteris que considerem i del pes que els hi donem. Si és diferent és perque no tenim em compte uns mateixos criteris o no de la mateixa manera. Podem escollir criteris fins a definir un interès que s’avingui al nostre propis interessos (“Infantoflexia” por Javier Romeu) , que poden ser de caire personal, organitzatius, econòmics o ideològics; o bé podem respectar uns criteris objectius i consensuats que posin per davant les necessitats pròpies de cada infant en un moment determinat de la seva vida.

El recorregut de la filosofia de la protecció a la infància al llarg dels anys reflecteix la recerca d’uns criteris universals que tinguin en compte les necessitats bàsiques i, a l’hora, siguin flexibles per adaptar-se a la singularitat de cada infant, així com de procediments per garantir la satisfacció d’aquestes necessitats.

Per això, calia tenir un marc teòric, definit per el coneixement científic del desenvolupament de l’infant i per les convencions socials, i un marc jurídic legal que protegeixi el seu interès que no és ni més ni menys que facilitar el seu procés maduratiu.

Així es va arribar a la Convenció que reconeix les necessitats-drets dels infants i que ha estat ratificada per la major part dels Estats, comprometent-se a fer-los efectius. La Convenció considera als infants no com a objectes de protecció sinó com a subjectes de drets. No es tracta només de protegir-los, sinó de dignificar-los com a persones respectables.

El nou paradigma sembla haver-nos complicat la vida a tots els implicats en la protecció a la infància, a qui no només hem de protegir del perill, sinó que hem de garantir el seu benestar.

Els acollidors tenim delegada la guarda, però no som una guarderia. Tenim el dret i el deure de vetllar per l’interès de l’infant acollit, de comprometre’ns en la seva vida. Per tant, «l’interès superior de l’infant», allò que més li convé, també ens concerneix. Ens obliga a entendre aquest concepte de manera que siguem capaços de defensar responsablement a l’infant davant de la administració i, si convé, davant d’un jutge. Acollir és més que estimar.

¿De qué hablamos cuando hablamos de «el interés superior del niño»? Más allá de las palabras.

Acabo de publicar un artículo con este título en el Blog de Renovando desde dentro y hoy lo comparto en mi propio Blog.

Directa, como acogedora, o indirectamente, reflexionando en los blogs citados, siempre me he preguntado que demonios quiere decir «el interés superior del niño», concepto que aparece en las disposiciones legales y en todas las resoluciones administrativas y judiciales que tienen que ver con la protección a la infancia.

De entrada, parece un concepto supremo que, sin saber de qué se habla o bien, si se sabe, no se explica, cierra la discusión sobre las decisiones relevantes en los niños protegidos, tutelados o no: «…..teniendo en cuenta el interés superior del niño. Punto» «….más adecuado para el interés superior del niño. Punto». «…siempre que no sea contrario al interés superior del niño. Punto»

En este artículo, trato de aterrizar «el interés superior del niño» en la vida diaria en los diferentes ámbitos en los que se desarrolla la infancia, ya sea en el hogar, en la escuela, en el hospital o en el sistema de protección. En todos estos ámbitos se toman decisiones sobre qué es lo que más le conviene al niño, niña o adolescente ante unas determinadas necesidades, que deben ser atendidas en el momento actual (es para hoy y no para mañana), pero pensando, al mismo tiempo, en las consecuencias futuras de las posibles opciones.

Ahora bien, ¿qué es lo que más le conviene? Cada uno de nosotros, progenitores, acogedores o administración, puede pensar en un interés diferente para un mismo niño/niña en función de los criterios que consideremos y del peso que le damos. Si es diferente es porque no tenemos en cuenta unos mismos criterios o no de la misma manera. Podemos escoger criterios hasta definir un interés que se avenga a nuestro propios intereses (“Infantoflexia” por Javier Romeu) , que pueden ser personales, organizativos económicos o ideológicos; o bien podemos respetar unos criterios objetivos y consensuados que pongan por delante las necesidades propias de cada niño en un momento determinado de su vida.

El recorrido de la filosofía de la protección a la infancia a lo largo de los años refleja la búsqueda de unos criterios universales que tengan en cuenta las necesidades básicas y, a la vez, sean flexibles para adaptarse a la singularidad de cada niño, así como de procedimientos para garantizar la satisfacción de estas necesidades.

Para ello era necesario tener un marco teórico, definido por el conocimiento científico del desarrollo del niño y por las convenciones sociales, y un marco jurídico legal que proteja su interés que no es ni más ni menos que facilitar su proceso madurativo.

Así se llegó a la Convención que reconoce las necesidades-derechos de los niños y que ha sido ratificada por la mayor parte de los Estados, comprometiéndose a hacerlos efectivos. La Convención considera a los niños no como objetos de protección sino como sujetos de derechos. No se trata sólo de protegerlos, sino de dignificarlos como personas respetables.

El nuevo paradigma parece habernos complicado la vida a todos los implicados en la protección a la infancia, a quienes no sólo debemos proteger del peligro sino que debemos garantizar su bienestar.

Los acogedores tenemos delegada la guardia, pero no somos una guardería. Tenemos el derecho-deber de velar por el interés del niño acogido, de comprometernos en su vida. Por lo tanto, «el interés superior del niño», lo que más le conviene, también nos concierne. Nos obliga a entender este concepto de forma que seamos capaces de defender responsablemente al niño ante la administración, primero, y ante un juez, si es necesario. Acoger es más que amar.

4 pensaments sobre “De què parlem quan parlem de «l’interès superior de l’infant»? Més enllà de les paraules.

  1. L’article de la Dra. Marta Llaurador “De què parlem quan parlem de l’interès superior de l’infant” torna a tocar un tema compromès, complex, de límits que, en principi semblen difosos, tot i que no ho haurien de ser. Com la mateixa autora comenta el criteri sobre què és el millor per un infant, ha de reposar sobre paràmetres objectius, i jo hi afegeixo: científicament establerts. Més enllà de la singularitat de cada infant i el seu context familiar i de vida, sabem què pot incidir en el seu benestar i també quines condicions de criança fan òptim el seu desenvolupament. També és cert que aquest coneixement s’ha de saber conjugar amb una acurada observació del món psíquic de l’infant o adolescent, de les seves expectatives, desitjos i temors. Sense aquesta doble mirada no és possible dir quina és l’orientació que els professionals hem de donar. M’han resultat molt interessant les reflexions de l’autora. Potser debatria amb ella el punt final: “Acollir és més que estimar”. Estimar és un concepte tan profund que em resulta difícil pensar que n’hi pot haver un altre que el superi o que el depassi. Les persones que acullen un infant en el si de la seva llar, de les seves vides, estimen o això és el que demanem que facin. I estimar torna a ser un concepte que molts creuen abstracte, interpretable i no. Com he mantingut al llarg d’alguns escrits meus els escenaris d’amor poden admetre certes variants, però totes elles han de complir uns determinats principis per tal que els infants percebin aquest sentiment com a tal. Gràcies Dra. Llaurador per fer-nos pensar.

    Marta Sadurní Laboratori de Vincle Afectiu i Desenv.Humà UdG

    M'agrada

  2. Moltes gràcies, Dra. Sadurni, pel teu comentari.

    Voldria matissar la frase: Acollir és més que estimar.

    Considero que no s’ha de deslligar l’estimació del coneixement intrínsec del infant. Seria el cas de, la sobreprotecció que pot arribar a ser una mena de maltracte. Aquests pares estimen al seu fill o filla , fins i tot massa, però desconeixen el què el seu fill o filla necessita.

    I, en el cas dels infants acollits, cal també un coneixement dels seus drets i del context administratiu en el que es troba. D’aquesta manera, l’acolliment podrà ser conseqüent i coherent. Pot ser tot això no es pot demanar alhora als acollidors, que prou feina tenen, però han de saber que per això estan les associacions de famílies acollidores.

    En el teu comentari, entenc que encara s’ha d’apuntar més amunt per definir aquestes necessitats, aquests coneixements: el mon psíquic de l’infant (expectatives, desitjos i pors). Seria el resultat de una escolta adequada de l’infant, sovint dirigida més a obtenir la seva conformitat amb les solucions que se’ls hi proposa que a conèixer el seu mon psíquic.

    En aquest sentit, recomano la lectura del article: Dejándonos sorprender por los niños, niñas y adolescentes con los que tratamos. (Javier Romeu)

    M'agrada

  3. Hola, Marta

    Maravilloso artículo sobre el ISM. Aparece tanto en la filosofía en materia de protección a la Infancia y tan poco en la práctica cotidiana realizada desde la administración que, por momentos, uno se llega a cuestionar si realmente ha comprendido bien toda la normativa o si se ha equivocado de marco legal y las siglas ISM se refieren más bien al primer concepto que te sale en una búsqueda en Google (Instituto Social de la Marina). Lamentablemente, la balanza se inclina más hacia una verdad de consecuencias desgarradoras en cuanto a la salud mental de los menores en primer lugar – y también de las familias-, fruto de las decisiones tomadas, muchas veces, desde despachos cerrados a la colaboración, inflexibles en cuanto a protocolos administrativos obsoletos y sordos ante un reclamo de actualización explícito de la sociedad e implícito por el impacto de sus actuaciones en los itinerarios de vida de NNAs bajo tutela administrativa.

    Esto llega como un sentir generalizado en las familias y en muchos profesionales, no obstante mi experiencia como madre de acogida me deja perpleja ante la presente preferencia a la comodidad administrativa, profesional y personal en detrimento de actuaciones cuya misión verse en pos de un cambio que acorte distancias y deje atrás prejuicios, zonas de confort y sentires orgullosos en defensa del propio juicio profesional que quiere permanecer incuestionable, inamovible (generalmente, al expresar desacuerdo a la administración es común extraer una leyenda en su respuesta, expresa o no, que venga a decir algo así como “o estás conmigo o estoy contra ti y nada de lo que me digas lo voy a escuchar. Punto.“).

    Afortunadamente, no solo de sombras vive la Infancia. Iniciativas como este blog, entre otras, aportan luz y comprensión a una realidad que necesita, de manera urgente, sacar los trapos sucios para que vayan aireándose y quitarse las arrugas, por fin.

    El ejercicio de responsabilidad en el ámbito de la Protección a la Infancia es, sin duda alguna, de índole y compromiso social. Debe llegar el día que la consideración primordial del interés superior del menor, como bien destaca tu artículo, sea de aplicación sistemática dentro de un marco de participación y de escucha activa que garantice la calidad y la calidez de un sistema de protección de menores que devuelva el foco a sus legítimos dueños: los derechos y las necesidades de los NNAs y no de los adultos u otros intereses normativamente no identificados y, por ende, de inferior valor.

    Gracias!

    M'agrada

  4. Muchas gracias, Inma, por leer y comentar el artículo.

    Parafraseando al periodista Carles Porta, es necesario poner luz en los puntos oscuros del sistema de protección. Para ello es necesario un mayor conocimiento por parte de las familias de acogida de las necesidades y derechos del niño para cumplir con su obligación legal de “velar por el interés superior (su mejor interés) del niño.”

    marta.llaurado@gmail.com

    M'agrada

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.